Hisenda s'ha llançat a la caça i captura d'aquells contribuents que apliquen en la seva declaració d'IRPF la deducció per inversió en habitatge, quan hi ha dubtes que tal habitatge segueixi sent l'habitual. És a dir, l'habitatge era l'habitual quan es va adquirir, però amb el pas del temps, hi ha dubtes que ho segueixi sent. En ocasions, Hisenda té tota la raó. El contribuent, per diversos motius, ha deixat de viure en aquest habitatge, i no obstant això segueix aplicant-se puntualment la deducció en la seva declaració d'IRPF, per les quantitats del préstec hipotecari que segueix pagant. En altres casos la qüestió no està tan clara. El contribuent segueix vivint en aquest habitatge, però també passa llargues temporades en una altra. Molts contribuents, per exemple, es traslladen a la seva segona residència amb el bon temps, i habiten en ella durant diversos mesos. En molts d'aquests casos, Hisenda està negant la deducció en habitatge. Però en què es basa l'Administració per considerar que un habitatge no és l'habitual? Per respondre a aquesta pregunta, cal tenir en compte què considera el fisc com a habitatge habitual.

La normativa d'IRPF considera habitatge habitual, la que constitueix la residència del contribuent, i que és habitada per aquest de manera efectiva i amb caràcter permanent.

A l'hora de determinar que un habitatge no és l'habitual del contribuent, Hisenda es basa en una sèrie d'indicis que, al seu parer, acrediten aquesta falta de residència. Aquests són, entre altres, els següents:

- Empadronament: Hisenda comprova en primer lloc, on està empadronat el contribuent, com un indici que aquesta és la seva vivenda habitual.

- Consums: Hisenda es fixa en els consums dels principals subministraments de l'habitatge (aigua, llum, gas ...), i a partir d'ells determina si es corresponen amb una ocupació efectiva i habitual de l'habitatge.

- Distància respecte al centre de treball: Quan el contribuent té dos habitatges, Hisenda es fixa en quina d'elles és la que està més a prop del lloc del treball del contribuent.

- Distància respecte al centre de salut: Igual que en el cas anterior, l'habitatge que es trobi més a prop del centre de salut al qual acudeix el contribuent, és la que té més paperetes de ser considerada l'habitual per l'Agència Tributària.

Qualsevol que ens llegeixi, pensarà que molts d'aquests indicis no acrediten en realitat res, i menys encara que un habitatge sigui l'habitual del contribuent. Vist així, podria pensar-se que amb aquesta prova, qualsevol tribunal administratiu o judicial d'anul·lar la liquidació que es basi en semblants indicis. No obstant això, qui ha d'acreditar que l'habitatge és o no l'habitual, el contribuent o l'Agència Tributària?

La Llei general tributària es remet, pel que fa a la càrrega de la prova, a la Llei d'enjudiciament civil. I la regla general és que cada part de provar els fets que el beneficiïn. Per tant, en matèria tributària s'exigeix ​​al contribuent la prova dels fets que justifiquin l'aplicació de deduccions, exempcions, bonificacions i, en general, qualsevol benefici fiscal.

És per això que, quan Hisenda li nega a un contribuent l'aplicació de la deducció per inversió en habitatge, perquè considera que l'habitatge no és l'habitual, és el contribuent, i no l'Administració, el qual ha de demostrar que aquest habitatge sí que és en què habitualment resideix. I per a això pot valer-se de qualsevol mitjà de prova admès en Dret.

Si un contribuent es troba en alguna de les situacions descrites en aquest article, i va incloure la deducció en la declaració de la renda de 2017, ha de saber que potser Hisenda pugui fer-li una comprovació, i negar-li el dret a aplicar la deducció. Cal tenir en compte, a més, que aquesta comprovació es pot estendre als últims quatre exercicis no prescrits. Per això, el contribuent ha de decidir si té arguments i proves per demostrar que l'habitatge per la qual es ve aplicant la deducció, és l'habitual. En aquest cas, serà possible aplicar la deducció. I en cas que no sigui així, per exemple, perquè fa anys que aquest habitatge va deixar de ser l'habitual, o passa molt poc temps a l'any en ella, la prudència aconsellarà no aplicar la deducció aquest any, i fins i tot plantejar-se la possibilitat de realitzar declaracions complementàries, per regularitzar els exercicis anteriors no prescrits.